LlunÀtic

  Avui podríem dir que és la meva inaguració en aquest món internàutic del blog, com a lectora fa dies que me'n considero part activa però no com a escriptora. Així doncs, avui col.laborant amb la proposta d'en David, he decidit parlar-vos de Gao Xingjian, escriptor xinés que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2000. Fa uns mesos el CCCB va dedicar-li una exposició anomenada "El món de Gaol" on vaig descobrir els seus orígens i part de la seva creació literària i pictòrica. Gao Xingjian va nèixer el 1940 a Jangsu, la seva mare el va introduir des de ben petit a la literatura occidental a través de clàssics com Balzac, Zola o Steinbeck. Més endavant descobriria el teatre de Ionesco, Beckett i Genet, que tant l'influirien. Del seu pare n'aprendiria les arts tradicionals xineses.

      El 1962 es va diplomar com a traductor, professió que desenvolupà fins al 1970, quan va ser enviat a treballar la terra fins el 1975. El 1979 va començar a publicar les seves creacions, sempre envoltat per la polèmica, acusat de no reflectir la "realitat socialista", i és que les seves propostes innovadores no van encaixar en la Xina de la Revolució Cultural de Mao. Així doncs, va haver d'exiliar-se a França, el 1987 va instal·lar-se a París on va acabar d'escriure La Muntanya de l'Ànima, començada el 1982. El 1989, després dels fets de la plaça de Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i, al no poder retornar a Pequín, va romandre a França on va adquirir l'estatut de refugiat polític.

      L'època que li tocà viure en el marc de la revolució Cultural Xinesa, juntament amb les tragèdies personals -la mort de la seva mare en un camp de concentració xinès de la Revolució, el suicidi del seu pare al no soportar la mort de la seva dona- i els problemes de salut -li va ser diagnosticat un càncer de pulmó erròniament- són fets que el portaran a fer una literatura de caire intimista i compromesa en la defensa de la independència del creador davant tot poder polític i davant les lleis del mercat. Al discurs d'agraïment del Premi Nobel de Literatura va manifestar que l'atac a la literatura i a la cultura tradicional per part de la Revolució Cultural "ha estat més fort que en qualsevol període de qualsevol dinastia imperial de tota la història de la Xina".

      Gao Xingjian és un artista plural que ha explorat els grans temes de la vida i de l'ànima humana situant-se a mig camí de l'Orient i l'Occident, abraçant l'art en les diferents disciplines i sempre buscant un estil personal i propi, barrejant tècniques, estils i gèneres. A La Muntanya de l'Ànima Xingjian va dir que "s'hi troben tots els gèneres de la literatura. És una recerca d'estil. Però el que compta és el llenguatge. Has de respectar aquest viatge lineal. Fins i tot si canvies els pronoms jo, tu, ell, una novel·la continua essent un monòleg"

      En aquesta novel·la amb la que va guanyar el Premi Novel podem trobar descripcions tant suggerents com aquesta, on les paraules esdevenen imatges de realitat, la seva realitat:

     El sol se'n va a la posta. Dibuixa una semisfera semblant a una tapadora de color ataronjat. Encara és brillant, però no enlluerna. Mires cap al lloc on els dos vessants de la vall es troben, allà on s'encavallen els cims entre la boira i els núvols. Aquest quadre il·lusori, d'un negre intens, va rosegant a poc a poc per baix l'astre brillant, que sembla que tremoli. Com més es tinta de roig el sol ponent, més suau és. Llança reflexos d'or damunt l'aigua del riu. La bola porpra emana encara més serenitat, però, tot baixant cap al fons de la vall, duu amb la seva gravetat una certa seducció. I, a més, hi ha els sons. En sents un, difícil de copsar, que comença a ressonar al fons del teu cor i s'escampa progressivament, vacil·la una mica, com si anés de puntetes, s'escapa i desapareix en el paisatge negra de la muntanya, omplint els cels amb la boira del cavespre."

      El mateix Gao Xinjian ens explica, a través dels seus personatges, quina és aquesta realitat:

      Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat. La veritat de la vida, no s'assembla a la seva imatge exterior. La veritat de la vida, és a dir, la naturalesa de la vida, ha de ser tal com és i no de cap altra manera. Si em vaig apartar d'aquesta veritat, va ser perquè em vaig limitar a exposar una sèrie de fenòmens de la vida, cosa que no pot, és clar, reflectir-la correctament. El resultat va ser que vaig acabar endinsant-me per un camí erroni bo i deformant la realitat.

      Bé doncs, amb aquestes paraules espero haver-vos acostat al món de Gao Xingjian i encoratjat a llegir aquesta magnífica novel·la.

La Garriga, Laura

Michael Moore deu estar flipant. Després que en el seu llibre "Ei, ¿on s'ha ficat el meu país?" animés als seus compatriotes a desemmandrir el progressista que (creia) duien dins, van i voten novament a George W. Bush, el "president de la guerra". Ha de ser dur desenganyar-se i adonar-se que, en realitat, més de la meitat dels votants (molts d'ells de nova fornada) són gent conservadora, amants dels valors fundacionals (pàtria, família i religió) i que ara només busquen un general per a defensar-los del nou Terror. I això que l'administració del vaquer texà ha estat una de les pitjors a nivell econòmic quan es parla de política interior, deixant a banda el tema d'Iraq. Increïble? Em sembla que no tant.

Si analitzem la història de les seves eleccions, veurem que la majoria de presidents nordamericans han estat Republicans. Els Demòcrates només han guanyat quan tenien al seu costat una personalitat irresistible, un candidat irrefutable; si no, els costa horrors guanyar, com ja han demostrat Gore i Kerry. Només Roosevelt, Truman, Johnson i Clinton (sense comptar el mític JFK, mort a mitja legislatura) han estat capaços de capitalitzar la "seducció" política que sempre acompanya als Republicans.

John Kerry deia durant la campanya que atacar l'Iraq ha estat tan absurd com si després de Pearl Harbor haguessin invadit Mèxic. Però sembla que aquestes deduccions són difícils d'entendre per al ciutadà mitjà. Ells ara tenen por i la por, ja ho sabem, és un gran paralitzador neuronal. Ve el Llop i necessiten un Caçador. I per a ells, anar més enllà és buscar-li tres peus al gat, coses de conspiradors i antipatriotes.

Resulta que els de l'Institut d'Estudis Catalans ara denuncien el greu estat de la llengua catalana. Que la conegui i entengui gran part de la població no vol dir que tots ells la parlin, i això és si fa no fa el que ens passa amb el català. Fins i tot Salvador Giner apel·lava a que els catalanoparlants realitzessin un acte de patriotisme amb la resistència en l'ús del català siguin les circumstàncies que siguin, mentre es trobin en el seu domini lingüístic. Una mena de "a les armes, companys!" que m'ha fet gràcia però que, lamentablement, comparteixo i assumeixo. Home, més que patriotisme, hauria de ser un acte de consciència.

Perquè si el franquisme va esdevenir la base de la resistència de la nostra llengua, ara que tot sembla més fàcil i les dificultats semblen diluir-se dins el marc democràtic, ha de ser la obstinació el motor de protecció del català. el perill és ben cert i amb la desídia juguem amb foc. I encara que d'aquí a dos dies s'alcin les veus que diguin que se'n fa un gra massa, va bé de tant en tant que ens fumin un clatellot, "nen, vigila que si no acabaràs malament".

No obstant, un altre dia parlarem de la bona gent de l'IEC. Resulta que treuen un diccionari català en què hi han treballat un munt d'anys, esmerçant-hi una feinada i molts calers, i jo que, després de mirar-me'l durant la llicenciatura, a hores d'ara continuo amb el Pompeu Fabra de tota la vida. Digueu-me obstinat...

Nova entrega de notícies austerianes. Aquesta setmana s'ha editat (per fi!, després de deu anys des que es va estrenar) "Smoke", la pel·lícula de Wayne Wang amb guió original de... Paul Auster, of course. Una meravella que condensa en gairebé dues hores les obsessions habituals de la novel·lística austeriana: l'atzar, els comportaments extravagants (Auggie i les seves fotografies), les reflexions sobre l'art de crear històries, la recerca del pare... El DVD és una bona edició (potser la qualitat de la imatge no és del tot bona), ja que inclou material extra d'interès (entrevistes, making of, vint minuts comptats d'informació addicional). Ah, i atenció a les actuacions de Harvey Keitel, William Hurt, Forrest Whitaker, Charles Perrinault...

Per a tots aquells i aquelles que es considerin enverinats per la prosa del millor novel·lista nordamericà dels darrers vint anys, el neoiorquí Paul Auster, us recomano el Suplement de Cultura de l'Avui de, precisament, avui, dijous 21 d'octubre. No només hi trobareu una entrevista amb el novel·lista, també una crònica de Melcion Mateu, que visita Auster i la seva dona Siri Husveldt, a la casa on viuen tots dos, i amb qui manté una conversa agradable i interessant, amenitzada per un vinet català que els du com a obsequi.

Sembla que a TVE comença a entrar aire fresc. Antonio Gasset, personatge flegmàtic i divertit, té l'honor de presentar "Off Cine" a La 2, un cicle de cinema alternatiu i d'autor que ahir ja ens va deparar l'emissió de Wonderland, magnífic film de Michael Winterbottom. Rodada amb un reduït equip, emprant actors desconeguts i tècniques cinematogràfiques de baixa qualitat (fotografia granulada, càmera a l'espatlla) per a donar-li un to documental, retrata la vida de tres joves germanes londinenques. Tot i seguir la línia britànica del cinema proletari i social, Winterbottom s'allunya de Mike Leigh o Stephen Frears a través d'una mirada més actual, d'un ritme a batzegades, nerviós, i d'una estructura narrativa de tipus "short cuts". Magnífica en tota la seva senzillesa, la pel·lícula es deixa veure de grat, tot i la grisor de les vides retratades i un Londres poc afavorit. Cal seguir de molt a prop aquest "Off Cine", esperant que ens ofereixin noves "meravelles". De moment, ja ha servit perquè Gasset abandoni els seus sarcasmes habituals de "Días de cine" i parli del cinema que més li agrada.

"Però tots els anys són estúpids. Només un cop han passat es tornen interessants."

La platja, de Cesare Pavese

"...en Poli, mal que fos boig, era un home solitari, un home melangiós, d'aquells que, a força de pensar-hi, ja saben per endavant allò que els ha de passar."

El diable als turons, de Cesare Pavese

"Les dones, aquelles que separen, prou que arribarien més endavant. Mentrestant parlàvem només d'aquest món, de la pluja i del sol, i tant ens agradava, que anar-nos-en a dormir ens semblava malbaratar el temps."

El diable als turons, de Cesare Pavese

Amb un teatre mig buit, el Romea va viure ahir al vespre una de les darreres representacions de l’obra “El fantàstic Francis Hardy”. Es tracta d’una adaptació al català de “Faith Healer” de l’irlandès Brian Friel, drama amb pinzellades d’humor ben dirigit per Xicu Masó. A través de quatre monòlegs revivim la figura de Hardy, curandero que es mou per la Gran Bretanya arrossegant un talent innat i intermitent, així com els seus problemes personals i una vida miserable. Després que Francis Hardy (Andreu Benito) ens posi al corrent dels detalls més rellevants de la seva vida, la seva esposa Grace (Míriam Alamany) i el seu representant Teddy (Xicu Masó) desmenteixen algunes de les seves afirmacions i ens presenten noves facetes de l'home que fou Hardy. Mentre Grace representa el monòleg més dramàtic i punyent, el de Teddy serveix com a contrapunt humorístic, sense deixar de ser tendre, per relaxar l'ànim de l'espectador, commogut poc abans per les revelacions de la Grace. Encara que, al capdavall, petits moments de joia viscuda per tots tres sobresurtiran per damunt de tot, amb la mateixa bellesa fosca de les terres irlandeses que Francis Hardy evoca constantment.

A tall de comentari personal: si en feia de temps que no anava al teatre! La Laura, amb qui vaig anar, m'havia parlat de "Translations", una altra obra del dramaturg irlandès, ella que és una enamorada i estudiosa de les literatures anglosaxones. I la veritat és que davant l'esforç dels actors t'entra el cuquet de tornar-hi, de sovintejar les sales barcelonines a la recerca de petits descobriments. Suposo que hi va ajudar l'estructura de l'obra, quatre monòlegs excel·lentment escrits en un estil que, a estones, em va recorda la novel·la psicològica que tan m'agrada. De la cartellera teatral em crida l'atenció "El mètode Gröndholm" de Jordi Galceran, que ja compta amb bones crítiques. Veurem (espero).

Tota una generació de cineastes procedents del camp del videoclip han aterrat durant els anys 90 a Hollywood, amb propostes visualment impactants i provocadores. Ells són els responsables de donar-li una mica d'oxigen al món del cinema, encara que per a la crítica més conservadora els seus treballs no siguin més que focs d'artifici. Però val la pena tenir en compte petits clàssics, tempestes d'imatges imborrables: El Club de la Lucha de David Fincher, Memento de Christopher Nolan, Cómo ser John Malkovich de Spike Jonze, Pi de Darren Aronofski...

Els seus aparells neuronals no deixen de rutllar per oferir-nos els malsons més luxosos i inquietants. Tots ells tenen projectes en cartera que val la pena tenir en compte: Spike Jonze (Cómo ser John Malkovich, Adaptation), el més bizarre de tots ells, prepara una adaptació del clàssic literari infantil Donde viven los monstruos; Chris Cunningham prepara el seu "bateig" cinematogràfic amb l'adaptació de Neuromante, de l'escriptor cyberpunk William Gibson; Mark Romanek (Retratos de una obsesión), fan absolut de Stanley Kubrick i la recerca del fotograma perfecte, prepara l'adaptació de Mr. Vertigo de Paul Auster...

Pel que fa al primer de tots els nouvinguts, David Fincher, després del fracàs amb La habitación del pánico de moment no té gaire clar el rumb a prendre. Altres cineastes inquiets però no necessàriament procedents del videoclip, també tenen projectes: Wes Anderson (Los Tenenbaums, una familia de genios) torna amb The aquatic life of Steve Zissou, un nou paper de freak per a Bill Murray; Tim Burton (Sleepy Hollow, Big Fish) adapta Charlie y la máquina de chocolate; Quentin Tarantino (Kill Bill) espera recrear la seva pròpia visió de la Segona Guerra Mundial a Glorious Bastards. I el rei de reis dels directors més marcianos, David Lynch, segueix covant al seu petit palau nous projectes mentre pinta quadres malaltissos i s'aïlla d'un món encara més estrany que les seves pròpies pel·lícules.

Qui ha dit que a Hollywood tot era massa convencional i previsible?

Mnetre espeteguen en la pantalla de televisió els focs del Piromusical que culminen les festes barcelonines de la Mercè i el Fòrum de les Cultures, em fa gràcia pensar que no n'hi ha hagut per tant. Ni pels qui han volgut donar-li una pàtina d'olimpisme, per dir-ho d'alguna manera, i faraonisme al concepte en si, ni pels qui no han aturat la crítica incessant i cruenta. I com sempre la veritat, si existeix, es deu trobar en algun lloc entremig, amagat dins la gama de grisos que els polítics, per a propi rendiment, volen fer desaparèixer.

De fet, el passat divendres, vaig recòrrer el Fòrum de la discòrdia. Sincerament, tant pesen els bons aspectes que li neguen els qui ho titllen de Ferum 2004 o Fotut 2004, com els aspectes negatius que han matisat fins l'emblanquinament des de l'organització. Perquè, d'una banda, "Veus", "Cantonades, ciutats" i "Els guerrers de Xi'an" són exposicions molt interessants per diferents motius. Consciència, vivència i memòria són els adjectius que em venen ara al cap per definir-ne cadascuna d'elles ràpidament. I de l'altra banda, l'aspecte de parc temàtic, el preu de l'entrada (jo hi vaig entrar gràcies a una invitació, si no, ni hi hagués anat) i el negoci descarat (paradetes de menjar ràpid i de poca qualitat, màquines de begudes, botigues de records), fastiguegen a qualsevol que ja n'ha tingut prou amb Port Aventura.

Bé, això ja s'ha acabat. A veure amb quina una ens surten els uns i els altres per tenir-nos entretinguts a partir d'ara. Serà qüestió de perseverar.

El poeta Joan Margarit, d'actualitat per la publicació de les seves obres completes, fa una encertada reflexió al diari Avui, al meu parer, sobre la construcció poètica basant-se en la mètrica i la musicalitat o bé obviant els aspectes formals (i que em fa pensar en aquell vell debat entre carnerians i no carnerians):

"...un excés de posar l'accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d'on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi!"

Ahir, a tres quarts de sis de la tarda, com en tantes altres llars catalanes, la vista em va ballar lleugerament mentre estava davant la pantalla de l'ordinador. Vaig dubtar que no fos un nou virus informàtic, aquest cop destructiu d'una manera massa real, però no. Un sisme de 4,1 en l'escala de Richter i d'uns tres o quatre segons de duració va sacsejar el meu pis. I mireu, per ser una terra de pocs moviments, ja és el segon que visc en directe.

    Per la nit una nova sacsejada, però aquest cop directe als sentiments i a la raó. La meravellosa "Mar adentro", d'Alejandro Amenábar, una pel·lícula incapaç de deixar indeferent l'espectador gràcies a la seva bellesa continguda i al debat que planteja. El seu gran encert, a part de fer justícia a les idees de Sanpedro sobre l'eutanàsia, radica en la varietat de personatges i de posicionaments al voltant del tema, tots ells donant les seves pròpies raons. Un conjunt abellit per una gran direcció d'actors i un treball tècnic impecable.

Els nous pares del consum han descobert que la nostra generació comprem trossets de memòria sense remordiments, ens movem al ritme que ens marca la nostàlgia. Van tornar els 70s, els 80s, i un dia ho faran els 90s (si és que ja no eren, a la seva manera, un refregit estètic d'anteriors èpoques). Moda, cinema, música... Ja no mirem al futur si no n'esperem bones perspectives, ara ho passem millor girant el coll constantment cap al passat, amb el risc de trencar-nos-el.

Avui surt a la venta l'esperadíssim pack de la trilogia original de Star Wars, la maquinària més perfecta mai creada de fer dòlars. I tots hi caurem, perquè el nostre ocell de joventut és un belluguet que no detura el vol per damunt del nostre cap. I malgrat que George Lucas sigui un director mediocre al costat de Quentin Tarantino o Stanley Kubrick; malgrat que amb els anys em sento més identificat amb l'(anti)heroi de Woody Allen que amb Han Solo; malgrat que la princesa Leia de "El retorn del Jedi" ja no em sembli tan sensual com la Paz Vega de "Lucía y el sexo"; malgrat tot, estic segur que acabaré picant. Perquè no ho podem evitar, el cinema dels anys 80 del passat segle va ser per a tota una generació d'infants de l'època una manta on acotxar la il·lusió i la imaginació. Que aixequi la mà qui de ben petitó no va plorar quan E.T. marxava cap al seu planeta.

Si és que, en el fons, tots (i totes) som uns freaks.

"...la memòria, perquè pugui funcionar com cal, ha d'estar sotmesa a un entrenament incessant: si no s'evoquen els records, un cop i un altre, en les converses entre amics, els records se'n van."

Milan Kundera, a "La ignorància". Per als meus amics, que m'anomenen "el abuelo Cebolleta", perquè cada vegada que ens reunim explico les mateixes anècdotes de la nostra adolescència, una i una altra vegada.

"El enemigo circunstancial representaba siempre el absoluto mal, y de ahí resultaba que era totalmente imposible cualquier acuerdo pasado o futuro con él."

George Orwell, a "1984". Per comprovar que, malgrat els seus més de cinquanta anys, aquest assaig de política ficció tan famós encara té vigència.

La febrada dels blogs m'ha acabat enganxant. Dos anys després de posar en marxa la meva pàgina web Nocturnal, inicio de forma paral·lela aquest blog, una extensió cibernètica que substitueix l'antic Dietari. Un nou port on recalar, però dirigit pel mateix capità. De tota manera la web seguirà actualitzant-se amb nous continguts cada mes, així que us convido a seguir passant-hi.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Març 2010					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

• El món de Gao Xinjian
• Desenganyem-nos
• Un acte de consciència
• Austerians de pro (i 2)
• Austerians de pro
• Aire fresc les nits dels dijous
• Pavese (1908-1950)
• El fantàstic Francis Hardy
• Els creadors de malsons luxosos
• La discòrdia de les cultures

• General [5]
• Cites [3]
• Cinema [5]
• Literatura [2]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom